El primer cop que vaig sentir aquella veu va ser un capvespre d'hivern. Havia pujat el pendent del cementiri del poble, que era cobert per una fina capa de neu. Faltaven pocs dies perquè acabessin les vacances de Nadal i em sentia ja força fastiguejat de les reunions amb la família. Pel camí, no vaig trobar ni una ànima, només les petjades de les aus, que grallaven cap al cel crepuscular.
Sabia que el cementiri era tancat a aquella hora, però m'agradava la vista privilegiada sobre el Mediterrani. Teià és un poble dreçat en una muntanya davant del mar. Amb tot, com està lleugerament enfonsat, el "gran blau" no es veu si no t'enfiles a un promontori, com ara el cementiri".
Francesc Miralles, Retrum
Havia arribat a Teià als catorze anys amb fums de senyoret de gran ciutat. M’escandalitzava que no hi hagués cap cine on es poguessin veure les novetats de la cartellera, o que tan sols hi hagués una botiga de queviures per comprar aliments i begudes. Pel que fa als pocs bars del poble, els evitava com la pesta perquè em sentia observat per la parròquia local.
Ras i curt: estava mort de fàstic
Francesc Miralles, Retrum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada